“Treballem per ser sostenibles i per una economia circular que es quedi al poble”

Duesaigües i Capafonts són dues poblacions de la comarca del Baix Camp que des de fa un temps estan impulsant iniciatives vinculades a l’ESS i per incentivar el repoblament a les zones rurals. Què ens en podeu explicar?

Noèlia Tarragó (Alcaldessa de Duesaigües): Duesaigües és un municipi del Baix Camp, de les muntanyes de la Costa Daurada. Som pobles que, si no hi vas per una alguna cosa concreta, no són de pas. Són llocs on s’hi ha d’anar expressament, per fer alguna excursió o per adquirir alguns productes.

Som 200 habitants, més o menys empadronats. Vivint-hi som uns 170. El que tenim de bo ara és que tenim una escola rural amb una capacitat per 13 nens. I al cicle primari tenim 6 nens. És molt important aquest fet. Des de l’Ajuntament potenciem molt l’escola. Un poble sense escola és un poble mort. És realment així.

També incentivem molt que vingui gent jove. Jove en el sentit de crear família i de fer gran el poble. Per això necessitem cobrir necessitats i és així com ara tenim una botiga petita de queviures i un cop a la setmana ens pugen el peix. També tenim diversos negocis locals com lloguer de cases rurals, Airbnb, etc. Hem fet molts esforços per arreglar racons del poble que havien quedat oblidats o que poden ser atractius perquè la gent pugi, com rentadors, fonts… Estem intentant donar una imatge atractiva del poble.

Judit Giró (Alcaldessa de Capafonts): Capafonts és una mica més petit pel que fa a habitants. Som 121 empadronats. Que hi visquin tot l’any són unes quaranta persones. És poca gent tot i que l’últim any hem augmentat el nombre d’empadronats. Vam tocar fons per sota de 100 habitants fa uns anys.

Estem intentant aquest repoblament, que vingui gent a viure al poble. Estem treballant en diferents iniciatives: banc de terres, també treball als boscos, estem promocionant que la gent pugui tornar a conrear, pugui tornar a treballar al camp. Tenim una formatgeria també liderada per una parella jove que té un ramat de cabres. Estem en un lloc al bell mig de les Muntanyes de Prades i el que volem és promocionar el nostre entorn natural, perquè és molt bonic.

Aquest estiu ens ha passat que amb la pandèmia de la Covid-19 la gent s’ha quedat més per aquí i hem tingut una massificació important durant alguns dies i en algunes zones del nostre terme. Això sí que ens preocupa una mica. Volem que la gent pugi, volem promocionar Capafonts, però controlant tots els efectes que això genera. I el que volem sobretot és que la gent pugi a viure al poble, a quedar-s’hi. Està molt bé que pugin a gaudir del bosc, del riu Brugent, de les muntanyes, però el que necessitem són habitants! No volem ser un poble pessebre. Aquesta és la nostra lluita. Que la gent vegi els avantatges que té viure aquí.

Com veieu el món rural en aquest moment i cap on creieu que hauria d’anar?

JG: Algun dels problemes que ens trobem ara és que hi ha gent que vol tornar a viure aquí, altres que simplement truquen per informar-se i sobretot pregunten per si tenim cases. Abans ens preguntaven per la feina i les cases. Però ara sobretot la preocupació és per l’habitatge, ja que la feina ja la tenen, poden teletreballar o combinar-s’ho per no anar a treballar cada dia a fora. Ara ens trobem amb el problema que no tenim cases disponibles. Tenim moltes cases que no s’obren mai al poble, però la gent és reticent a llogar-la o vendre-la. Això ens està costant moltíssim. A les ordenances hem posat incentius. Molta gent vol fer cases rurals o Airbnb que està bé que n’hi hagi alguna, però no en necessitem tantes. Necessitem habitatge per viure-hi. Estem fent mans i mànigues perquè la gent s’animi a llogar-les.

NT: Tenim la sort que ara la gent s’està interessant pel món rural, però dintre del món modern que dic jo. El primer que pregunten és si tenim cases i connectivitat. Nosaltres cases sí que en tenim, però el problema el tenim amb la connexió a internet. Ens arriba mitja mega només. Amb això no es pot fer res, ni treballar, ni mantenir una connexió eficient per fer res. El món rural és molt bonic així en general, però té les mateixes necessitats que les ciutats per treballar-hi i poder-lo repoblar.

Incentivem molt que vingui gent jove, en el sentit de crear família i fer gran el poble. Per això necessitem cobrir necessitats: ara tenim una botiga petita de queviures, un cop a la setmana ens pugen el peix,i hem fet molts esforços per arreglar racons que havien quedat oblidats.

Avui dia ningú ve amb un ramat ni vol dedicar-se a la terra, la majoria. Pot ser un de cada deu sí, però la majoria et venen amb la voluntat de fer teletreball. El món rural al final ho som tots. El futur és difícil. Perquè per mi el món rural és ser un pagès, un ramader, tenir una empresa de formatges, etc. Aquest món rural el veig difícil. Tampoc no hi ha ajudes. Fas una ajuda, et deixen els diners, però els has de tornar al cap de cinc anys i si no em va bé què passa? Seria millor crear alguna proposta a fons perdut. Que t’haguessin de declarar durant un temps tot el treball fet, però que no s’haguessin de tornar tots els diners rebuts si el negoci no anés bé. És necessari activar una mica totes aquestes ganes de retorn de moltes persones, que trobin un suport darrere per fer el pas.

Us centraríeu en activitats pròpies del món rural per activar-lo?

NT: Un entorn rural al final és això. Volem un entorn rural amb les mateixes prestacions que la ciutat i això no passa. Per exemple, el metge només ve una hora a la setmana i ara amb la Covid-19 no ha vingut cap dia durant setmanes.

JG: L’únic poble on no arriba la fibra és Capafonts. Tothom s’omple la boca de repoblament, però hi ha poques accions decidides. Les subvencions, les ajudes totes et paguen un tant per cent, l’altra part l’has de pagar tu o l’has de tornar més tard. O has de fer tants papers i tanta documentació que no donem l’abast amb la nostra estructura. L’administració parla molt, però no ajuda. A nosaltres ens agradaria que vingués gent. Viure en un poble és molt bonic, però on has d’anar acomprar? En e lnostre cas has d’anar a Prades o a Alcover o a Reus. Això és un desgast de gasolina, de temps. La gent això ho ha de saber. Tens molts avantatges, és molt bonic viure aquí dalt, però hi ha moltes mancances.

Ara el que intentem treballar nosaltres són diversos temes socials i de l’economia solidària. L’energia l’hem canviat d’una companyia de l’Ibex 35 cap a una altra d’energia verda. Tenim contractada tota l’energia del poble amb Aura Energia. També hem demanat una subvenció per posar plaques solars a l’Ajuntament. Tota l’energia municipal provindrà de plaques solars pròpies. Hem canviat de banc també, volíem que fos una banca ètica. Les assegurances també les hem canviat: totes ens les gestionen des de la cooperativa Arç Coop. Tot és difícil, has de buscar molt, analitzar i lluitar molt. A l’ajuntament som tres gats. Tot desgasta i cansa, però és possible treballar amb uns altres valors i amb unes altres companyies que respectin les persones i el medi ambient. El proper projecte en aquest sentit, que estem començant a treballar és el de tenir una depuradora ecològica.

NT: Quan entres tens moltes ganes de fer coses, però després et trobes amb moltes traves. El tracte al final és el mateix per nosaltres que per l’Ajuntament de Barcelona. Els tràmits que hem de fer és el mateix per nosaltres que treballem cada dia en altres feines que per ajuntaments grans que tenen treballadors, tècnics, assessors, etc. El tema de l’energia també l’estem treballant, les plaques solars també, la caldera de biomassa per l’escola. Pots anar fent però et demanen uns requeriments que t’ho posen difícil. Nosaltres ja volem fer, però ens trobem limitats. Amb la Covid-19 ha passat el mateix. Les limitacions que ens han posat en pobles tan petits de quaranta habitants com nosaltres han sigut les mateixes que per ciutats de 100.000 habitants. I això no pot ser.

Com heu viscut aquesta gestió territorial de la crisi de la Covid-19?

NT: S’hauria d’haver diferenciat un mica. Veure clar on està cadascú. I com hi està. Només amb una mica de sentit comú i de conèixer la realitat s’hauria vist que no es poden posar les mateixes mesures en pobles tan diferents, tant pel que fa al número d’habitants com de quilòmetres quadrats. Crec que s’hauria pogut gestionar molt millor i hauria tingut afectacions econòmiques menors en territoris rurals de les que està tenint.

JG: Amb la Covid-19 ha sigut bèstia. Amb el confinament total mira, tot va ser de sobte, va anar com va anar, tothom va fer el que va vam poder, nosaltres vam repartir mascaretes pels nostres ciutadans, etc. Però ara ha sigut una gestió desastrosa pels pobles petits, estem parlant del tancament municipal, per nosaltres és molt greu.

A nosaltres ens han passat casos de gent que han anat a comprar en algun poble veí perquè aquí no tenim quasi res i els han multat. Tot està enfocat a la gran ciutat.

Quan entres tens moltes ganes de fer coses, però després et trobes amb moltes traves. El tracte al final és el mateix per nosaltres que per l’Ajuntament de Barcelona. Nosaltres que treballem cada dia en altres feines hem de fer els mateixos tràmits que ajuntaments que tenen treballadors, tècnics, assessors, etc.

Ningú ha pensat que viure en un poble petit, tancat municipalment, et deixa sense opcions de quasi res. El bar que tenim al poble de què ha de viure amb quaranta persones? I a més amb els horaris limitats. Per favor, aquí dalt podríem obrir tot el dia.

Per quatre persones que hi anirien i amb l’espai gran que té el bar del poble. S’haurien de flexibilitzar les mesures en aquests pobles. Hi ha moltes gestions que només les pots fer en altres poblacions com Reus. Necessitem poder-nos desplaçar sense haver de tenir por del control dels Mossos.

Noèlia Tarragó va ser escollida alcaldessa de Duesaigües en les eleccions municipals de 2019 | Cedida

Com treballeu amb les entitats supramunicipals?

JG: Nosaltres estem associats a l’Associació de Micropobles de Catalunya. És una molt bona iniciativa, ja que et trobes amb pobles similars a tu, comparteixes experiències, necessitats, reptes.

Tens molta més força si ens ajuntem tots els micropobles! I, a més, nosaltres estem a totes les associacions de municipis, l’ACM, l’AMI. Amb la resta d’administracions; Generalitat, Diputació, etc. les relacions costen. Amb el tema de la massificació d’aquest estiu hem enviat diverses cartes a les administracions supramunicipals i no hem rebut resposta. No tenim mala relació amb ningú però tot costa. Amb el Consell Comarcal tenim bona relació, però no té els recursos per ajudar-nos. Amb la Diputació, que té els recursos, bé, però hi has d’anar perquè et vegin, has d’anar trucant portes. Has d‘anar demanant. Són moltes hores i nosaltres treballem a jornada completa en una altra feina. A vegades no pots anar a totes les reunions, no pots atendre totes les demandes.

NT: Tornem a estar amb el mateix. Un poble petit amb els seus recursos i les seves coses. Sí, el Consell Comarcal ens dóna suport en temes tècnics, compartim algun servei. Coses a les quals no arribem com a Ajuntament sí que ens ajuden. Els contactes amb les administracions més grans com la Diputació o la Generalitat costen més. Trucar, trucar i trucar. Hem de perseguir i persuadir molt a tot arreu. Sí que ens ajuden des del servei SAM de la Diputació i des dels Serveis Jurídics, tot i que els acabes pagant aquests serveis. No tenim mala relació, però tampoc és una relació meravellosa. Nosaltres tenim molta més relació amb l’Associació de Micropobles de Catalunya. L’any passat vam fer una jornada amb el president de l’Associació aquí. Et sents més a gust amb ells perquè són com tu.

Podreu fer lobby, fer aquest pressió i que us tinguin en compte?

NT: Sí, està creada per això. Nosaltres sols com a poble no podem anar enlloc. Si és un conjunt de micropobles de tot Catalunya és molt diferent. No és el mateix fer una proposta la Judit Giró sola, per exemple, que no que la fem totes alhora. També hi ha la proposta de Repoblem que no sé si fareu alguna cosa vosaltres Judit?

JG: Si, l’hem demanat. Ens hi hem apuntat.

NT: Nosaltres ho vam estar mirant, et donen una ajuda per rehabilitar una casa. Una casa particular que obri casa seva perquè es pugui arranjar i deixar apte perquè després hi pugui viure algú. Nosaltres no vam trobar ningú interessat a Duesaigües.

Necessitem poder oferir un habitatge a alguna de les persones que volen venir a viure al poble. Fa molta pena que ens truquin parelles o famílies i que hàgim de dir que no tenim res. Per això ens ha agradat la iniciativa “Repoblem”, el projecte pilot de l’Associació de Micropobles destinat a rehabilitar cases i destinar-les al lloguer social.

JG: A nosaltres ens va agradar molt. És un projecte pilot de l’Associació de Micropobles. Et donen diners per rehabilitar una casa per fer-la servir per lloguer social. Tenim un pis dalt de l’Ajuntament que estava en desús. Ara el rehabilitarem i el destinarem a aquest projecte. Necessitem poder oferir habitatge a alguna de les persones que volen venir.

Per això ens hem llençat amb aquesta iniciativa i intentarem de totes maneres que vagi endavant. Perquè fa molta pena que ens truquin parelles o famílies i que els hi hàgim de dir que no tenim res. També vam demanar afegir-nos al projecte Refugiats de l’Associació de Micropobles. No sé, Noèlia, si vosaltres també hi opteu?

NT: Sí, també ho hem demanat.

JG: El que passa que ara amb la Covid-19 va molt lent. El procés és que aculls una família de refugiats. Vam fer una reunió amb els veïns per parlar d’aquest tema. I tothom va respondre bé. Es van oferir diversos veïns a ensenyar-los la llengua, ajudar-los amb la mobilitat, etc. És un conveni a diverses bandes entre l’ajuntament sol·licitant, l’Associació de Micropobles amb el SOC i la Generalitat. I clar, et ve una família amb canalla.

Que això per nosaltres és clau. Ja que si arribés aquesta família conjuntament amb alguna altra que pogués venir per altres canals i poguéssim reobrir l’escola això seria importantíssim. Un dels nostres principals objectius és reobrir l’escola. Esperem que es pugui desencallar aviat aquest tema perquè tenim moltes ganes d’engegar-lo.

NT: I també cada cert temps anem rebent diverses demandes de famílies que volen venir a viure al nostre poble a través de l’Associació de Micropobles.

Com veieu que el territori rural i els micropobles poden ajudar en aquest canvi social i de progrés?

NT: Els primers que ens ho hem de creure som les que ho fem i les que ho liderem com a alcaldesses. Si tu ho creus i ho transmets als teus veïns ho faràs. Jo crec que al final la gestió municipal seria similar a una gestió domèstica, com la de les nostres cases, la de les nostres famílies. En pobles com els nostres ho has de veure així.

Si tu vols que la teva família tingui una bona economia, una bona energia, uns drets bàsics, un respecte, una bona convivència etc. cal que també procuris això per la teva comunitat, pel teu poble. És així de fàcil i de complicat, però els que estem al capdavant dels ajuntaments ho hauríem de tenir clar. Hem de governar com si fos la nostra família, la nostra casa i tot allò que volem de progrés, benestar, de llibertat, igualtat, etc. a casa nostra és el que hem de fer pel poble! I hem de treballar amb tots aquests aspectes socials, solidaris i de l’economia social i cooperativa per tenir pobles més vius, més cohesionats i més participatius.

JG: Una de les nostres tasques principals és fer veure a la gent que a la llarga tot això és per a ells. A vegades en un primer moment poden ser reticents perquè en el nostre cas hem fet molts canvis en poc temps. Ara també ens centrarem a introduir el tema del porta a porta en la gestió dels residus. Ens hem assessorat i ben aviat començarem amb això. Són canvis que també requereixen aquesta persuasió amb els teus propis veïns.

Si tu vols que la teva família tingui una bona economia, una bona energia, uns drets bàsics, un respecte, una bona convivència, etc. cal que també procuris això per la teva comunitat, pel teu poble. És així de fàcil i de complicat, però cal tenir-ho clar.

Fer pedagogia i anar explicant els diferents tipus d’avantatges que reporta tot plegat. Com per exemple amb el projecte de plaques solars que volem posar damunt de la sala municipal que tenim.

Que la idea final és acabar venent l’energia entre els nostres propis veïns. Ho has d‘anar explicant a la gent. Nosaltres ens ho creiem, però ho has d’anar fent veure. Com el reciclatge que, si ho fas bé, és bo per la natura i per ells, que hauran de pagar menys en els re- buts. L’energia verda també és bona per ells, per l’entorn.

També intentem que, si tenen un terreny o un bosc que no utilitzen, el cedeixin al banc de terres. A més, estem treballant en un projecte de biomassa amb els nostres boscos. S’ha de picar pedra i que els veïns vagin veient que tot plegat són millores per ells, pel poble i per la societat en general.

Com veieu el futur? Sou optimistes de cara als propers anys? Per quines línies cal apostar?

NT: Jo sóc optimista al 100%. Per això hi visc i per això he agafat responsabilitats de gestió.

Jo sempre responc que aquí s’hi viu perfecte sempre que siguis conscients de les limitacions existents. Els projectes de futur són mantenir l’escola, millorar carrers, alguns vials on tenim pendent. I sobretot la conservació del nostre entorn. I també intentar que els propietaris més antics i més reticents a canvis d’usos de boscos canviïn d’opinió i ens deixin treballar els projectes que tenim sobre nova gestió de boscos, la utilització de la biomassa, la gestió de la fusta, de la possibilitat de creació de nous negocis al voltant de tot aquest tema que ens poden generar moltes oportunitats en pobles com els nostres.

I també incrementar de forma considerable la implantació de les energies renovables. I el que és més important, nosaltres aquí tenim un parc eòlic, però per què no se’n beneficia la gent del poble? Per què no en traiem alguna rendibilitat? Si nosaltres tenim el parc eòlic i volem energia renovable, per què no li diem a la gent del poble que podrà utilitzar aquesta energia que sobra? Perquè al final la tiren a la xarxa, llavors tornem a estar al mateix, va a les empreses de l’Ibex 35.

Hem de motivar a la gent, però després no podem donar-los un incentiu, donar-los un resultat final. Hem de poder fer creure a la gent en aquests projectes, però que vegin clarament el retorn.

Si volem un futur, hem de canviar de model. Està claríssim que hem d’anar cap aquí; Serveis essencials, energies renovables, reciclatge i mínims residus, i cuidar l’entorn natural patrimonial.

JG: El futur el veiem opti- mista, però en la línia de la sostenibilitat, l’economia circular que es quedi al poble. El respecte per l’entorn. La instauració del sistema porta a porta. Engegar de forma decidida el banc de terres perquè puguin tornar persones a la terra. Després també hem d’insistir amb el Parc Natural de les Muntanyes de Prades que engloba vint-i-dos municipis. Hem d’engegar la maquinària i que sigui una realitat, ja que facilitaria la gestió dels boscos, dels conreus, ens permetria lluitar contra la massificació.

Repoblar, poder oferir habitatge, poder oferir terres a qui vol tornar a la terra i oferir una manera de viure més tranquil·la, més relaxada, més natural, tornar als orígens, a la terra. S’han de fer polítiques que vagin cap aquí. Nosaltres aquí el que tenim és aquest entorn, aquestes muntanyes, aquest riu. I al mateix moment hem d’anar conscienciant a la gent de tot això i de què s’ha d’anar cap aquesta direcció. Hi ha molta gent que hi està d’acord i que ens està empenyent. És una feina de foc lent, de picar pedra, i cal que cada cop més gent vegi que s’ha de treballar en aquesta línia cooperativa, de renovables i de respecte per les persones i l’entorn natural.

Judit Giró davant l’Ajuntament de Capafons | Cedida