Autora: Annaïs Sastre Morató | Cooperativa l’Aresta / CoopCamp – Ateneu cooperatiu del Camp de Tarragona
L’any 1958 anys destinàvem un 55% de la renda familiar a comprar aliments, al 1980 un 30% i actualment un 16%. D’altra banda, al 1958 només un 5% de la renda familiar anava destinat a habitatge i, ara, hi destinem entre un 35% i un 60%.
Què està passant? Com podem comprar un telèfon mòbil per 1.000€ i després pensar que gastar-nos 1,5€ en un enciam és car? Com pot ser que permetem que s’emporti la major part de la nostra renda el banc de torn, el gran tenidor, Apple, Microsoft o Vueling i la pagesia que ens alimenta i que gestiona el territori estigui al carrer protestant perquè no pot més?
Certament sembla que el món s’hagi tornat boig…, però anem a desgranar una mica més una part de la situació del sector agroalimentari i les disbauxes de l’agroindústria, per entendre-ho tot plegat una mica millor.
Els aliments “barats” que comprem a les grans superfícies provenen de països del Sud del món que produeixen més barat perquè els costos de producció són més baixos (sous, insums, etcètera) i on, a més, hi ha una regulació més laxa dels drets laborals i de les polítiques ambientals. També poden ser aliments de finques agràries gestionades per peons i directors de producció de les grans cadenes o bé per pagesia lligada a contractes, que els van escanyant, a poc a poc, i els van renegociant els preus de compra a la baixa, i sovint per sota els costos de producció.
Quan diem «barats» entre cometes és perquè el cost que suposa a la societat en realitat és molt major que el preu que en paguem al supermercat. Aquests aliments o petroaliments, com en diem també, venen de lluny amb un gran cost energètic, causen un gran impacte en el clima, són de baixa qualitat alimentària, tenen molts conservants i pocs nutrients i sovint són ultraprocessats. Per tant, tenen uns impactes greus i demostrats en la salut. També suposen la ruïna de la pagesia local de casa nostra i la pèrdua del mosaic agroforestal per la prevenció d’incendis. A més, van envasats en plàstic, fet que suposa una gran despesa energètica i econòmica de produir els materials, el reciclatge i la seva recollida. El cost social, econòmic i ecològic d’aquests aliments el paguem per altres bandes, perquè l’Estat ha de destinar recursos a resoldre tots aquests impactes. Així, doncs, són «barats» individualment, però molt cars a nivell col·lectiu.
Mentrestant, la renda agrària a Catalunya, és a dir, el que percep la pagesia per la seva feina, ha disminuït quasi un 34% respecte l’any 2002 [1]; en canvi, el preu dels aliments [2] no para de pujar: s’ha incrementat de 68 punts, al 2002, a 88 punts, al 2014, i a 122 punts, al 2023 [3].
Com pot ser que la renda de la pagesia hagi disminuït els darrers 20 anys i, en canvi, el preu dels aliments no hagi parat de pujar? On són aquest diners? Mercadona va tancar el 2022 amb uns beneficis de 718 M d’€ i Bonpreu amb uns beneficis de 55,9M d’€. Sembla, doncs, que el diners que haurien d’anar a la renda agrària van a parar a dues grans fortunes incloses en la llista Forbes dels 100 més rics de l’Estat Espanyol, el Sr. Joan Font, propietari de Bonpreu i el Sr. Joan Roig, director general de Mercadona.
Del preu que paguem pels aliments, menys de la meitat del preu final arriba a la pagesia. Concretament un 25% del preu final va als pescadors/es, un 54% en el cas del producte animal i un 37% en el cas de fruites i verdures [4]. La resta de l’import es destina a costos de distribució i infrastructura, però sobretot a les butxaques privades d’inversors i propietaris de l’oligopoli de l’agroindústria.
Algunes persones podrien argumentar que això és el lliure mercat, la llei d’oferta i demanda, que el model de grans superfícies l’hem escollit i que l’oligopoli de la gran distribució que controla els preus dels aliments s’ho ha guanyat. Però si rasquem una mica més ens adonem que aquestes empreses estan subvencionades directament i indirectament per les administracions públiques, i que aquest model ha estat afavorit per Europa, per la Generalitat i pels municipis els darrers 70 anys, aproximadament, des de la mal anomenada «Revolució verda».
Actualment 22 empreses cobren el 80% de les ajudes de la PAC i, per tant, reben més diners que 22.649 explotacions agràries. A l’Estat espanyol, aquestes empreses són propietat de famílies nobles de terratinents, com la Casa de Alba, però també en són grans beneficiaris Mercadona i Don Simón. Per altra banda, a Catalunya són les grans empreses agroalimentàries del vi i de l’exportació de fruita les qui acumulen la major part dels ingressos. Alguns noms són Freixenet (6M d’€/any), Codorniu (3M d’€/any) i Lidl (1M d’€/any), mentre que la petita pagesia rep uns 500€/any de mitjana [5]. La PAC va dirigida a la propietat de la terra i no a la producció real i afavoreix un model de grans corporacions en comptes d’ajudar qui té uns costos de producció més elevats proporcionalment, qui menys recursos té, qui produeix més aliments i de més qualitat o produeix aliments per al consum local. Qui rep menys ajuts és la pagesia que té un major paper en les economies locals, en el manteniments del mosaic agroforestal, la prevenció d’incendis o la protecció de la biodiversitat, entre d’altres.
També subvencionem indirectament aquest oligopoli quan els poders públics faciliten infraestructures com els centres logístics de Cimalsa (empresa pública) al servei de Bonpreu, o quan un ajuntament bonifica els impostos a aquestes empreses perquè s’hi instal·lin, en detriment del petit comerç, el teixit comercial local, la petita pagesia i tots els oficis associats i que en depenen.
Potser caldria bonificar els impostos a qui sustenta les economies locals i fer pagar més a qui més té. Per cada lloc de treball que es genera en la gran distribució, se’n perden cinc en les economies locals. Ara molts pobles es lamenten que el petit comerç plega, després d’haver facilitat l’entrada de les grans superfícies a canvi de quatre llocs de treball.
La bona notícia és que hi ha encara molta pagesia que es vol seguir dedicant a alimentar-nos, i una prova incontestable dels darrers dies són els 2.000 tractors que van entrar a Barcelona el passat 7 de febrer, demanant preus justos i un Departament al servei de la pagesia. O les mobilitzacions i demandes d’un canvi de model que la pagesia agroecològica del país està demanant, des de fa més de 20 anys.
Demanem preus justos perquè la gran distribució importa producte barat de països més pobres, però no hem de perdre de vista que l’economia agrària catalana es basa en l’exportació de porcí i fruita a preus baixos a països més rics que nosaltres, perjudicant també la pagesia local d’allí. Cal tenir una mirada més àmplia per definir el model just que volem.
Les empreses del negoci sovint aterren en països més pobres, acaparen l’aigua i les millors terres per fer grans monocultius destinats a l’exportació, expulsen la pagesia local i minven la seva capacitat per alimentar-se. Podríem anomenar mil exemples de països que viuen de l’ajuda alimentària mentre les grans empreses assequen els pous per regar grans hivernacles per exportar verdura a Europa.
Tota la pagesia d’arreu del món està en la mateixa situació… Holanda s’aprofita de Catalunya perquè tenim una normativa ambiental més laxa i salaris més baixos i els venem porc més barat, i l’Estat espanyol s’aprofita del Marroc per la mateixa raó: engrandir els beneficis dels intermediaris amb la importació-exportació i fent plegar la petita pagesia a tot arreu.
En aquest context de disbauxa alimentària mundial neix el concepte de Sobirania Alimentària, proposat per Via Campesina l’any 1993. La Sobirania Alimentària es refereix al dret dels pobles a decidir el propi sistema agroalimentari, a produir i a tenir accés a aliments suficients, nutritius, culturalment adequats i produïts de forma sostenible. Defensa del dret de la pagesia a viure de la seva feina i del dret de la població a alimentar-se de productes locals. També recull estratègies d’economies locals, de comerç just, d’accés a la terra, dels drets de les dones pageses, de relleu agrari i de justícia social i ecològica.
Tot això, però, no vol dir que no puguem importar cafè d’Amèrica Llatina, però si ho fem, que sigui a un preu just per la pagesia d’allí igual que ho volem per la pagesia d’aquí. I que si aquí produïm tomàquet a l’estiu, no té cap sentit importar-lo d’un altre territori a quilòmetres de distància.
Cal que les administracions vetllin per a aquesta sobirania alimentària i cal que la ciutadania ho exigim i reflexionem sobre a qui li volem donar els nostres diners quan anem a comprar i quin model estem afavorint. Aquests dies i nits, les que puguem, sortim a donar suport a la pagesia als talls, a les accions, i seguim alimentant el debat, perquè sense petita pagesia no hi ha sobirania alimentària possible ni pobles vius i habitats.
[1] Indicadors d’Arran de terra. Calculats a partir de l’Idescat des del 2002-2014, referenciats a preus constants del 2013.
[2] Excloent les begudes alcohòliques.
[3] Idescat
[4] Indicadors Adt. Dades extretes de Mercasa.
[5] Dades extretes de Crític: «De Freixenet als supermercats Lidl: aquí van a parar les subvencions milionàries de la UE al camp català» del 13/2/2017. El podeu trobar aquí.
