Mario Urrea, President de l’Associació de Micropobles de Catalunya i alcalde de Torrebesses
Autor: Leandre Romeu Serra | Coordinador de La Conca 5.1
Què és l’Associació de Micropobles de Catalunya?
L’Associació de Micropobles de Catalunya és una entitat que neix fa dotze anys com a iniciativa d’uns regidors i d’uns municipis que veuen que s’ha de donar veu als pobles de menys de 500 habitants. Municipis que anomenem micropobles perquè volem fugir del concepte municipis petits; creiem que hi ha molts micropobles que són molt grans, en tant que tenen uns termes municipals que poden ser de 5.000 hectàrees o de 20 km2 o de 50 km2. En canvi, hi ha altres municipis que tenen molta població, però molts menys km2.
Els micropobles són pobles amb pocs habitants, pobles amb ajuntaments amb poca infraestructura. Volem que l’Associació sigui l’altaveu de totes aquestes reivindicacions i de les necessitats del dia a dia. Tenim problemes de gestió, de finançament, de despoblament, de repoblament, etc. Ara mateix tenim 180 pobles associats dels 330 que existeixen a Catalunya. Comencem a estar sobre el 55% d’associats. Anem per bon camí.
Quins són els objectius principals de l’Associació?
La línia de treball és clara: ser un lobby d’influència que ens permeti influir davant de l’administració perquè no se’ns tracti de manera igual que a les grans ciutats. No som iguals, per tant no ens poden tractar igual. Fer d’altaveu per canviar totes aquestes coses i polítiques que ara mateix fan que ens sentim una mica maltractats. No podem dissenyar el mateix urbanisme per Senan que per Barcelona. No podem tenir el mateix finançament per L’Hospitalet que per Arnes. Han de ser models diferents.
Per exemple les administracions convoquen una subvenció o liciten un concurs i ens demanen els mateixos requisits i terminis que a les grans ciutats. Nosaltres no tenim tècnics municipals, tenim pocs treballadors o cap. I això ens dificulta molt. Ho volem explicar i fer sentir. Com més municipis associats siguem, més força tindrem i més alt ho podrem dir. Sinó, ens quedem ofegats. Per exemple, jo si vaig a veure el president de la Generalitat i li dic que sóc l’alcalde de Torrebesses, el primer que em diu és: “i quants habitants sou?” I quan li responc em diu “ok, molt de gust, gràcies per venir, però tinc molta feina”.
Creus que cada cop us fan més cas amb aquest creixement de l’Associació?
Sí, ens estan fent cada cop més cas. El problema que veiem és que encara pensen poc en nosaltres. Per exemple, tots som conscients que no hem d’utilitzar un llenguatge sexista, però sense adonar-nos-en molts cops l’introduïm. El tenim tan integrat al subconscient que no en som conscients. A ells, a la Generalitat i als governs supramunicipals, els passa el mateix. Quan tu els dius: “ep que estem aquí!” Llavors diuen: “Ostres, sí, teniu tota la raó! Sí, us necessitem”.
Però quan escriuen la llei només pensen en l’àrea metropolitana. En són conscients, però a l’hora d’actuar no hi pensen.
Perquè no és el seu dia a dia, no?
Sí, correcte. Fa cinc anys ni s’ho plantejaven. Ara ha canviat: quan els ho dius, reaccionen. Hem aconseguit sí, molt, però com deia Groucho Marx: “Hem passat de la nada a la más absoluta miseria”. Encara ens queda molt camí per anar fent. Hem de continuar sent més presents i, sobretot, que quan es faci alguna llei, alguna regulació, alguna Agència, etc. se’ns tingui en compte i se’ns faci partícips de tot el procés.
I quina implantació territorial teniu ara a Catalunya?
Estem més o menys re- partits. Hi ha algunes zones on la implantació és més gran que d’altres, però bàsicament tenim molts micropobles als territoris de Girona, Lleida i Tarragona. A Barcelona potser no tants, però també n’hi ha, i d’importants com Argençola, Copons, Aguilar de Segarra, etc. En tenim per tot arreu ara i estem repartits per tot el país.
La xifra per formar part de l’Associació segueix en el màxim de 500 habitants?
Sí, estem en la xifra dels 500 habitants encara, però tenim un debat obert intern. Estem analitzant si s’ha d’ampliar aquesta xifra. Nosaltres creiem que 500 és un número com podria ser 400 o 600. El vam establir a l’inici, però ho estem valorant, ja que hi ha municipis que amb 600 habitants tenen tres nuclis diferents de 200 habitants disseminats. Es tracta de veure què ha de pesar més per tal que un municipi pugui ingressar a la nostra Associació. La dificultat de la gestió? El finançament que té? O el número d’habitants pur i dur?
Ens podem trobar que un municipi de 300 habitants tingui un polígon industrial al seu terme perquè és veí d’Igualada o Mollerussa, per exemple. Té uns recursos brutals, però té problemes de gestió. És un debat complex. No és el mateix tenir una multitud de masies disseminades pel terme que un nucli concret, ben definit i homogeni. És un dels debats més globals que tenim ara mateix perquè l’Associació està actualitzant els nostres estatuts. Ens hem fet grans. No podem tenir una organització familiar com fins ara.
Més ben dit, l’hem de tenir familiar, però professional. Per tant, hem de començar a organitzar-nos de forma sectorial, per vicepresidències i teixir una estructura professionalitzada per gestionar l’Associació.
Encara ens queda molt camí per anar fent. Hem de continuar sent més presents i sobretot que, quan es faci alguna llei, alguna regulació, alguna Agència, etc. se’ns tingui en compte i se’ns faci partícips de tot el procés.
Com funcionaria aquest nou model d’Associació?
De fet, ja hi hem començat a treballar. Ara mateix, tenim ja sis sectorials engegades; la de Patrimoni, turisme i cultura; la d’Acció social; la de Territori; la d’Energia; la d’Agricultura i la d’Educació.
Estan ja constituïdes i estan començant a treballar en projectes que poden ser molt interessants pels micropobles. A més, ja ens hem començat a organitzar per vicepresidents territorials. Volem que a cada territori hi puguem tenir un representant. Ara ja en tenim uns quants actius arreu del país.
Aquests vicepresidents són els nostres representants i la nostra veu al territori i a més són els que ens transmeten totes aquestes inquietuds, dificultats i problemàtiques. Intentem que sigui una Associació que estigui molt en contacte amb els territoris i els ajuntaments. Volem ser al màxim de propers als pobles.
Les noves tecnologies ens ho estan facilitant i permeten aquesta proximitat.
Quina relació teniu amb les altres associacions de municipi existents?
Nosaltres som una ass ciació municipalista que no som competència de ningú. No ho volem ser. No volem donar serveis, no volem donar licitacions, no volem fer una central de compres, no volem tenir una assessoria logística. Volem ser un lobby d’influència davant de les administracions i volem ser un pol de força per poder aconseguir diversos projectes. Per tant, en aquests moments tenim unes bones relacions amb les altres Associacions de Municipis de Catalunya (ACM). És més, fa unes setmanes vam signar un conveni de col·laboració amb l’ACM. Nosaltres estarem amb un representant a la seva associació i ells a la nostra. Estem col·laborant molt bé amb l’ACM. Nosaltres volem ser la veu dels micropobles, res més.
Vull creure que tard o d’hora ens quedarem com la segona entitat municipalista del país. Perquè penso que l’ACM i la FCM tard o d’hora es fusionaran. Tots els municipis de Catalunya ara mateix, excepte sis o set són socis de l’ACM. Per tant, crec que la fusió és necessària i inevitable i sobretot fugir d’aquesta politització partidista tan marcada que han tingut històricament aquestes dues entitats. A l’Associació de Micropobles de Catalunya tenim persones de tots els partits polítics i l’únic que volem és defensar els interessos dels micropobles.
I l’Estatut del Micropoble com està?
Hi és. Està enviat a tots els grups polítics en representació al Parlament de Catalunya l’any 2020. De moment només un grup polític ens ha demanat una presentació formal i en directe d’aquest estatut. També l’hem enviat a la Secretaria d’Administració Local de Catalunya. I li hem dit que Madrid comença a pensar en “El Estatuto de los pequeños municipios” i que nosaltres que ja tenim la feina feta que no ens passin per davant i que s’ho plantegin. Però no hem tingut resposta. Esperem que en aquesta nova legislatura tornem a engegar. Paral·lelament també ens hem entrevistat amb la Sra. Teresa Cunillera, delegada del Gobierno de España a Catalunya, perquè l’enviï al Ministerio de Política Territorial y Función Pública. També estem pendents d’una reunió amb el Sr. Paco Boya, que és el Secretari General per al repte demogràfic. Es tracta d’anar-ho escampant i intentar teixir aliances amb altres entitats o associacions.
Creus que en aquesta nova legislatura catalana es podrà aprovar l’Estatut del Micropoble?
Aquest és l’objectiu, però no està a les nostres mans. Nosaltres ja vam fer la feina i l’hem entregat. Com a mínim, del que es tractaria és que se n’adonessin que és necessari i que s’ha de tirar endavant. Això seria el més important.
Des de l’Associació, com definiu la ruralitat?
És un tema complex. Parlar de ruralitat és molt ampli. Hi ha pobles amb molts habitants que són rurals i pobles que són petits que poden ser urbans. És complexa. Però sí que entenc que la ruralitat actual no la podem pensar com fa cinquanta anys, on només existia una activitat econòmica que era la del sector primari i llavors hi havia alguna activitat al voltant. El 90% del món rural vivia de l’agricultura i un 10% el comerç i educació. Això ha canviat molt.
Avui dia ruralitat ja no podem entendre només el sector primari. Ruralitat és aquell viu fora de les grans urbs i pot viure de moltes maneres. Pots viure a rural i ser un gran escriptor, periodista, metge, dissenyador gràfic o teletreballar de moltes feines, etc.
El concepte ruralitat ha canviat i més que canviarà com més avanci el tema digital. Les carreteres ens apropen al terme veí, però les xarxes ens enllacen amb el món. I per tant, avui en dia estar en un micropoble no és estar aïllat amb el món si tens bona xarxa. Tens la cultura molt accessible també. Comercialment puc vendre per internet quasi tots els productes. Puc tenir la seu en un micropoble i vendre per tot el món.
Les relacions amb les grans ciutats. Com són i com haurien de ser?
Des de l’Associació pensem que ha de ser una relació de complementarietat, de no competència. Ens necessitem mútuament. Les grans ciutats ens necessiten a nosaltres per la natura, l’energia, els espais saludables, etc.
Ens agradaria que l’Estatut del Micropoble s’aprovés en aquesta legislatura, però no està a les nostres mans. Nosaltres ja vam fer la feina i l’hem entregat. Com a mínim caldria que s’adonessin que és necessari i que s’ha de tirar endavant. Això seria el més important.
I els micropobles necessitem d’elles per l’economia de consum, per tal que puguem vendre els nostres productes, per la indústria, etc. Nosaltres també necessitem maquinària i la majoria es produeix a les grans urbs. Ens necessitem! No som competència. No podem viure els uns sense els altres.
Com ha afectat la pandèmia de la Covid-19 aquestes relacions?
Aquest discurs que us feia l’he fet a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i en molts regidors d’aquella àrea i estan totalment d’acord. És més, estem engegant dos projectes amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un projecte energètic i un altre d’alimentació sostenible. Se n’han adonat compte que no podem anar un sense l’altre. La Covid-19 el que ha demostrat és que les grans massificacions són meravelloses per l’expansió del virus. Les densitats tan altes d’habitants per quilòmetre quadrat són una salvatjada.
Per tant, la gent s’adona de la importància de la salut i vol fugir. Als micropobles i en l’entorn rural ens està arribant gent però tenim por que no sigui una moda. No ens enganyem la societat no evoluciona en un any d’urbana a rural. Això costa més. Per viure en un poble t’ha d’agradar aquesta vida. Si no t’agrada no vinguis. Ara veiem la natura, l’estiu, que estem al carrer, però la vida al poble no és només això. Aquesta manera de viure t’ha d’agradar. Em fa por que ara sigui una moda i que aquest moviment s’aturi.
Els micropobles pel que fa a Catalunya tenim uns 80.000 habitants. Si en traiem 80.000 més de l’àrea metropolitana allí no es notarà i nosaltres doblaríem la població. Hem d’aconseguir que la gent que vingui sigui emprenedora. En un micropoble has de crear-te la feina, l’has de portar. L’autoocupació és molt important als nostres pobles.
Quines polítiques per frenar el despoblament rural esteu treballant des de l’Associació?
El despoblament és necessari! No podem treballar contra el despoblament. Hem de treballar per despoblar. Perquè el que hem de fer és despoblar la zona costanera per repoblar l’interior. Hem de treballar pel repoblament d’aquestes zones i d’això se’n diu equilibri territorial poblacional. Aquest equilibri és necessari pel país. No podem tenir grans extensions on no visqui ningú, on no es conreï cap camp. Cal que aconseguim aquest equilibri territorial.
Nosaltres a Torrebesses estem treballant amb el projecte Hams. Què vol dir aquest projecte? Vol dir que necessitem hams per anar a pescar gent. Hams vol dir habitatge, activitat econòmica, mobilitat, infraestructura, serveis. Si no som capaços de pujar aquestes línies de forma paral·lela, serà molt difícil poder repoblar aquests territoris i aconseguir l’equilibri territorial.
A més crec que hauríem de saber quanta gent ens cal a cada territori perquè aquell territori sigui viu i si pugui viure. Ho hem d’estudiar i treballar per tal de poder fer bé aquest reequilibri territorial.
La diversitat econòmica l’hem d’ampliar al màxim. No hi pot haver cap poble que visqui d’un monocultiu. Hi ha gent que em diu el més important és l’habitatge.
D’acord, però si jo només faig habitatge acabar fent un poble dormitori i no vull un poble dormitori, vull un poble viu. Un poble on la gent s’hi guanyi la vida i hi pugui viure, que tingui serveis i infraestructures per moure-s’hi lliurement. Altra gent també em diu que els hem de fer arrelar. Tampoc, avui en dia la societat ja no s’arrela. La societat està arrelada al món, el que hem d’intentar és que aquesta gent s’hi senti a gust als nostres municipis.
Com tracteu les relacions amb l’ESS als micropobles? Teniu un conveni amb Som Energia actualment, oi?
Ho estem treballant. El tema de l’energia és molt important. Encara estem a l’inici. Amb les energies l’estem treballant molt sobretot per tots els projectes que ens venen a damunt. És un problema de tota la vida, el de l’espoli dels territoris menys poblats. Aquells llocs on els recursos són més barats. Des d’un inici des l’Associació som socis de la cooperativa Som Energia i vam signar un conveni amb ells que permet que qualsevol poble associat a l’associació pugui disposar de l’energia i els contractes que sigui amb la cooperativa sense haver de fer-se soci ells de forma independent.
També per altra banda treballem el tema energètic perquè veiem que ens pot matar molts municipis. Perquè per exemple si en un poble hi posen 100 aerogeneradors i paguen a cada família del poble 5.000 o 10.000 euros per generador estic provocant que aquella família li sigui igual viure a Torrebesses, a Lleida o a Salou. Visqui on visqui aquella família rebrà els diners. Llavors deixarem de treballar, conrear, perquè és un xollo. Un xollo al principi, però després serà l’hecatombe. En l’àmbit municipal pot suposar que molta gent marxi.
Nosaltres apostem per una economia sostenible, diversificada, arrelada al territori i, en el tema energètic, per una energia d’autoconsum. Som conscients que haurem d’aportar energia a les grans urbs, però que no tota l’hàgim de suportar quatre i que això no sigui una destrucció del paisatge. L’altre dia una persona em deia que als anys 60 i 70 vam destruir la costa i després l’hem hagut de recuperar. Ara potser volem destruir l’interior per recuperar-lo més tard. Doncs no; pot- ser que fem les coses bé des d’un inici! És que no ens importa res!
Propostes d’instal·lació d’aerogeneradors. Com ho esteu enfocant?
Ho estem plantejant a través d’un seguit de taules rodones virtuals. Hem intentat posar pros i contres de totes aquestes qüestions. I a partir d’aquí anar conscienciant a la gent. Nosaltres sí que volem una transició energètica, però ordenada. No volem una transició energètica massificada, descontrolada, perquè acabem rebent sempre els mateixos. No he sentit a parlar encara dels molins de Collserola davant de Barcelona! Aquí ens venen com els indis, amb un mirallet ens enlluernen i amb els euros d’aquests mirallets es pensen que poden fer el que vulguin. No pot ser! No podem anar en aquesta línia; ens porta a la destrucció del territori.
I contra el canvi climàtic també hi treballeu, oi?
Sí, hem tingut reunions amb l’Oficina del Canvi Climàtic de Catalunya per tal d’engegar línies de treball, per veure com podem donar un cop de mà, com podem encarar certes qüestions de mobilitat. Tenim molta feina a fer.
Cal trencar també amb la idea estesa d’associar el món rural a un món retrògrad i conservador.
Sí, crec que l’única manera és anar explicant tot el que anem fent. Aquí us explicaré una anècdota d’un dels vicepresidents que l’altre dia em comentava que una persona li havia dit que un dels problemes dels pobles petits és que hi ha pocs llicenciats, poca gent amb estudis. I la resposta és que va molt errat, que no se n’han adonat de res. Mireu, un dia se’m va ocórrer mirar els universitaris de Torrebeses i n’hi havia uns 30 i som 300 persones al poble. I si a més compto els universitaris que s’han fet a Torrebesses i que han emigrat, però que han nascut aquí, serien moltíssims.
Aquesta no és la línia. El tema és que la innovació en el sector primari a vegades costa. Encara molts cops significa tenir tractor més gran, llaurar més hectàrees i fer agroindústria. Aquest és un tema que ens preocupa. Perquè l’agroindústria ens porta despoblament. Quan he de fer quilos de préssec pel LIDL, per exemple, els he de fer molt barats i això requereix molta mecanització, utilització de productes fitosanitaris, etc. Però tot això no vol dir que la qualitat del producte sigui saludable ni per la persona, ni organolèpticament, ni com a societat. Importa més el color i la vista que el gust i la qualitat sanitària del producte.
S’hauria de canviar el model?
El sector primari ha de despertar. Produir producte ecològic, de qualitat i li ha de donar valor afegit. Aquest valor afegit li he de poder donar. Si produeixes préssec n’he de poder vendre una quantitat al mercat i n’he de poder vendre una altra part en subproductes, melmelades, confitures, postres… Ens ho hem d’inventar! Ens hem de reinventar. Hem de buscar totes les possibilitats dels productes!
El model de produir qui- los, vendre a un tercer…
Sí, i aquest tercer es fa ric. El model d’aquest tercer és molt bàsic. Tu em portes els quilos, els venc i quan hagi fet els resultats et passo el que em sobra que serà el que a tu et donaré. Si el pagès hi guanya o no ja és un altre tema. Aquest pagès que un any produïa 1.000.000 quilos, l’any següent n’ha de produir un 1.100.000, perquè sinó no es pot guanyar la vida. Aquesta línia no ens porta enlloc perquè el creixement no pot ser infinit.
No n’hi ha prou amb donar ajudes als Ajuntaments […] Des de l’Associació volem ser l’altaveu dels veïns dels nostres municipis perquè puguin tenir les mateixes oportunitats que els habitants de les grans urbs. Que puguem viure en un territori viu! Que no siguem ni el pessebre ni el jardí de les grans ciutats.
En quina fase es troba la línia d’acollida de persones refugiades que esteu treballant?
Encara no està funcionant. Estem en un moment en què hem signat un conveni marc amb el SOC, estem tenint converses amb Immigració per tal de poder començar l’acolliment. Va a poc a poc però. La idea és que hi ha una sèrie de micropobles que volem acollir una família de refugiats a cada micropoble. Els que vinguin en edat de treballar tindran una feina a l’Ajuntament que serà finançat pel SOC durant un any. Tindran regularitzats els papers i la seva situació legal al país.
Això ens pot ajudar a repoblar els pobles, que a les escoles hi hagi més infants, que hi hagi algun treballador més en Ajuntaments on normalment hi ha pocs recursos. La idea inicial és fer primer un pla pilot en alguns municipis i després s’ampliarà a més de forma esglaonada. Cal trencar la idea que les grans oportunitats es tenen a les grans ciutats.
A les grans ciutats pot passar si tens molta formació o molts contactes. Però si tens estudis que no estan convalidats o homologats aquí o no en tens és molt difícil. Jo sempre dic que al meu poble ningú dorm al carrer i que ningú recull ferralla per guanyar-se la vida. Això no ho pot dir cap ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per tant, per molta gent les grans oportunitats són als petits municipis, als micropobles. Perquè aquí si vens i t’assentes la gent t’acaba donant alguna feina.
Aquesta és la clau, les oportunitats que hi pot haver als pobles petits en aquest temps de múltiples crisis.
Sí, i seguint el fil dels re- fugiats hem de trencar l’estereotip que un refugiat és aquell àrab de trenta anys i que roba. O negre i que viola. No, no és això! Com a refugiat em pot venir un enginyer aeronàutic, o pot vindre un metge o una advocada. Hem de trencar estereotips! Costen de trencar però ho hem de fer entre tots i totes.
Com veus els propers anys, Mario, enmig de crisis socials, pandèmies… Quines respostes i solucions es poden donar des dels micropobles?
Els micropobles ara tenim una oportunitat d’or per fer que es reverteixi la tendència que hi ha hagut durant el segle XX. L’altre dia sentia un eminent economista que deia que les ciutats són més competitives.
Aquí tornem una altra vegada a la dicotomia de salut o economia o, en aquest cas, de competitivitat o economia saludable. Clar, que són més competitives, però aquest no és el model de vida que volem la majoria. Aquí, els micropobles tenim una gran oportunitat, però caldrà treballar molt bé. Hem de pensar i crear un model de micropoble per cadascú. Jo no em puc emmirallar amb el que passa a Pira, perquè s’ha convertit en un poble dormitori de Montblanc. I jo no sé si a vint-i-cinc quilòmetres de Lleida m’interessa o vull convertir-me en un poble dormitori de Lleida.
La mobilitat és el primer tema que ens ha de preocupar. Ara és molt fàcil agafar un cotxe i desplaçar-se. Però això seguirà sent tan fàcil amb totes les crisis que tenim obertes? Per tant, cada poble ha de pensar en el seu propi model de vida. El que ens portava les grans massificacions ja ho hem vist. Aquesta pandèmia ens està posant a lloc i ningú ens garanteix que no sigui l’última. Per tant, pensem i canviem la manera de fer i viure!
Pel que fa a Catalunya, estan preparats els micropobles per fer aquesta anàlisi i construir l’alternativa?
Hem de treballar perquè es preparin. Molts no han pensat què volen ser grans. A tots ens preocupa el despoblament, però les línies per revertir-lo no les tenim tan clares tots. La Generalitat i les Diputacions, tampoc. No n’hi ha prou amb donar ajudes als Ajuntaments. I a vegades no han de ser econòmiques. Sinó globals, continuades i incidir en l’educació. Fa falta un discurs multidisciplinari i sectorial. Des de l’Associació ho anirem treballant i serem l’altaveu dels veïns dels nostres municipis perquè puguin tenir les mateixes oportunitats que els habitants de les ciutats. Que puguem viure en un territori viu! Que no siguem ni el pessebre ni el jardí de les grans ciutats.
